L'hematopoesi: les plaquetes

Trombocitopoesi

És el conjunt de processos que condueixen a la formació de les plaquetes. A partir de la CFU-GEMM es formen les BFU-Meg o unitats desencadenants de la formació de megacariòcits.

Regulats per la trombopoetina (TPT), es diferencien a promegacarioblasts, que només són identificables per ser positius per a la peroxidasa plaquetar. Aquests es divideixen, per donar megacarioblasts, que estimulats per la TPT comencen a ser poliploides per endomitosi, una divisió nuclear sense divisió citoplasmàtica, que va acompanyada d'una grandària cel·lular progressivament major i de l'existència de nombrosos lòbuls nuclears que són indicatius de la ploïdia que existeix en aqueix moment en la cèl·lula. Els megacarioblasts tenen forma irregular, amb un nucli amb cromatina poc condensada i múltiples nuclèols. El citoplasma és intensament basòfil sense grànuls i presenta algunes prolongacions a manera de pseudòpodes.

Aquests es diferencien a promegacariòcits, que són cèl·lules de fins a 50 µm de diàmetre amb un nucli multilobulat, la cromatina condensada i sense nuclèols. El citoplasma és basòfil, ja que conté granulacions, i té moltíssimes prolongacions, a manera de serrells.

Apareixen llavors els megacariòcits granulars que tenen un nucli multilobulat però el seu citoplasma té una tonalitat rosada amb gran quantitat de grànuls. Després aquests maduren i passen a denominar-se megacariòcits madurs o alliberadors de plaquetes, són de gran grandària, d'uns 80 a 100 µm, i tenen la cromatina condensada en nombrosos lòbuls. Té una gran superfície citoplasmàtica en la perifèria de la qual s'acumulen grànuls atzuròfils. Aquesta zona d'aspecte hialí es coneix com a membrana de demarcació i és de la qual es desprendran les plaquetes o trombòcits, que no són més que fragments citoplasmàtics amb grànuls al seu interior. La seua forma és variable i la seua grandària de 2 a 4 µm. El seu citoplasma és de color rosa pàl·lid encara que amb grànuls xicotets atzuròfils que s'acumulen en la part central coneguda com granulòmer o cromòmer. A la part sense granulacions se li denomina hialòmer i està formada per una xarxa de túbuls que ajuden a la secreció dels grànuls del granulòmer.

L'hematopoesi: els eritròcits

Eritropoesi

Quan l'hematocitoblasto rep interleucina 3 i factor estimulant de colònies granulocítiques, comença la seua diferenciació cap al precursor mieloide anomenat CFU-GEMM, que significa unitat formadora de colònies de granulòcits, eritròcits, monòcits i megacariòcits. També s'anomena CFU-S o CFU-MIX. Aquestes cèl·lules pluripotents, si continuen rebent la senyalització, es diferenciaran a BFU-E (de l'anglés Burst Forming Unit o unitat desencadenant de la formació). Aquests dos tipus de cèl·lules formen el compartiment de multiplicació i són cèl·lules compromeses, és a dir que ja no poden tornar arrere.

A partir d'ací la maduració dependrà de la recepció de l'hormona eritropoetina que es produeix en un 80% en la medul·la renal en resposta a la disminució d'oxigen en els teixits o hipòxia. Per altra banda, la seua producció i secreció disminueix quan augmenta la concentració d'eritròcits en sang. Les cèl·lules maduraran a CFU-E o unitat formadora de colònies eritroides, que ja estan formant el compartiment de maduració de la medul·la òssia roja.

Comença llavors la maduració real de l'hematie, que dura 7-9 dies, durant la qual observarem canvis: de disminució de la grandària cel·lular, disminució de la grandària del nucli i augment de la grandària citoplasmàtica, amb la conseqüent disminució de la relació nucli/citoplasma amb la maduració, la condensació progressiva de la cromatina nuclear, la pèrdua progressiva de la basofília citoplasmàtica i l'augment progressiu de l'acidofília citoplasmàtica per l'augment de la concentració d'hemoglobina.

La primera cèl·lula de la sèrie madurativa és el proeritroblast que té un nucli redó amb 1 o 2 nuclèols. El seu citoplasma és escàs encara que altament basòfil i sense inclusions. Aquesta cèl·lula evoluciona cap a l'eritroblast basòfil que té una relació nucli/citoplasma molt menor. El seu citoplasma és altament basòfil i sense inclusions. La següent cèl·lula és l'eritroblast policromátic. És una cèl·lula molt important posat que és la primera etapa evolutiva en la qual trobem hemoglobina, el que fa que el seu citoplasma siga gris rosat. A més la relació nucli/citoplasma s'ha reduït a 1/4. La seua maduració dóna lloc a l'eritroblast ortocromàtic, que té un nucli picnòtic, és a dir, que s'ha condensat per degeneració de la cromatina en una o més masses sòlides sense estructura funcional. El seu citoplasma és molt més rosa blavós per l'augment de la concentració d'hemoglobina. Amb la pèrdua total del nucli aconseguim el reticulòcit. Aquesta cèl·lula, que ja podem trobar en sang perifèrica representant del 0,5 al 2% dels glòbuls rojos, té un citoplasma rosa blavós per l'hemoglobina i per contenir encara ribosomes, pel que encara té síntesi de proteïnes, sobretot d'hemoglobina. Açò fa que es diferencien molt bé amb la tinció de blau de cresil brillant, qualitat molt important per al diagnòstic d'algunes anèmies. Finalment obtenim l'hematia madur que està en el compartiment funcional de la medul·la òssia rosa. Com el reticulòcit, és una cèl·lula enucleada però a més ha perdut els ribosomes i els mitocondris i per descomptat el DNA. Ara el seu citoplasma és totalment rosaci per l'hemoglobina i la seua vida mitjana és d'uns 120 dies.
En condicions fisiològiques entre un 5 i un 10% de l'eritropoesis és ineficaç, és a dir no acaba en la formació d'hematies madurs.

L'hematopoesi: els granulòcits

Granulopoesi

És el conjunt de processos que condueixen a la formació dels granulòcits, que són els neutròfils, els basòfils i els eosinòfils. Durant els canvis maduratius de les tres línies, disminuirà la relació nucli/citoplasma, desapareixeran els nuclèols, es condensarà la cromatina nuclear i es produirà la segmentació dels nuclis en els estadis finals. A més disminuirà progressivament o desapareixerà la basofília citoplasmàtica i apareixerà la granulació primària o atzuròfila a partir del promielòcit i la granulació secundària o especifica a partir del mielòcit.

Les CFU-GEMM es diferenciaran en les 3 cèl·lules compromeses, que són la CFU-Eo per als eosinòfils, la CFU-Ba per als basòfils i la CFU-GM, cèl·lula compromesa comuna per als neutròfils i els monòcits, que es diferenciarà a CFU-G per comprometre's amb la neutropoesi. Aquestes cèl·lules compromeses no són distingibles entre si, i tampoc la següent etapa de maduració d'aquestes que és el mieloblast. Aquest té una grandària de 15 a 20 µm. El seu nucli és de gran grandària en relació al citoplasma, està proveït de cromatina laxa i té dos o tres nuclèols ben delimitats. El citoplasma és basòfil i, o bé no té granulació (que a vegades es denomina mieloblast I), o bé comença a tenir-la (mieloblast II).

La següent etapa madurativa és la primera en què diferenciem les tres línies cel·lulars és el promielòcit. Es tracta d'una cèl·lula bastant especial perquè és l'única excepció a la norma de disminució de grandària durant la maduració, arribant fins a 25 µm de diàmetre i sent la cèl·lula més gran de tota l'hematopoesi. El seu citoplasma ja és abundant, basòfil i amb granulació primària atzuròfila que correspon a la presència de lisosomes carregats d'enzims. La següent etapa de maduració és el mielòcit, que ja té la cromatina condensada i no es distingeix el nuclèol. La granulació primària ja no es pot observar perquè és ocultada per la granulació secundària o específica de tipus neutròfil, eosinòfil o basòfil en cada cas.

El metamielòcit basòfil, eosinòfil o neutròfil solament es diferencia del mielòcit en l'aspecte del nucli, que en lloc de ser arredonit és arrenyonat. Aquestes cèl·lules ja no tenen capacitat de mitosi i evolucionaran per canvis morfològics.

Apareixen, llavors, les cèl·lules de banda o de bastó. El nucli ja és moltíssim menor que el citoplasma, i forma una espècie de C o V lleugerament retorçada i deprimida en algun punt. Formen el compartiment de reserva granulocítica medul·lar i podem trobar algunes d'elles en la sang però sempre de tipus neutròfil, representa entre el 2 i el 5% dels leucòcits però augmenta en processos infecciosos.

L'última etapa madurativa són els granulòcits segmentats. El neutròfil segmentat té un nucli excèntric amb 2 a 5 lòbuls units per ponts cromatínics que es tenyeixen de violeta fosc i té el citoplasma abundantment i lleugerament acidòfil amb una alta concentració de granulacions fines de color marró que no cobreixen el nucli. És el leucòcit predominant en sang perifèrica representant entre el 65 i el 70%.

L'eosinòfil segmentat té el nucli bilobulat en forma d'ulleres o trilobulat. El seu citoplasma amb prou faenes es veu perquè està totalment cobert per les granulacions però és lleugerament atzuròfil. Aquestes granulacions específiques són ataronjades perquè es tenyeixen amb l'eosina i d'ací el seu nom són redones i grans i no cobreixen al nucli. Que presenten de l'1 al 5% de leucòcits en sang perifèrica.

El basòfil segmentat té 2 a 3 glòbuls en el nucli però aquest és difícilment visualitzat perquè està cobert totalment per les granulacions específiques, què són molt atzuròfiles i al contrari que en els eosinòfils, sí que permeten veure el citoplasma que es tenyeix de blau rosaci molt clar. Són els leucòcits menys abundants i solament representen entre un 0 i un 1%.
Algunes formes immadures dels basòfils ixen a la sang perifèrica cap als teixits, on es diferencien i especialitzen per exercir la seua funció. Es denominen mastòcits o cèl·lules encebades i participen des dels teixits en processos inflamatoris i al·lèrgics.

L'hematopoesi: els monòcits

Monocitopoesi

El conjunt de processos que condueixen a la formació dels monòcits comença amb l'estimulació per interleucina 3 sobre les CFU-LM, i juntament amb GM-CSF sobre les CFU-GEMM, per estimular la seua diferenciació a CFU-GM, que en presència del factor estimulant de colònies monocítiques (M-CSF) es diferenciaran a CFU-M. Durant l'etapa de maduració disminuirà la relació nucli/citoplasma i desapareixeran els nuclèols, mentre el nucli s'allongarà adoptant forma de renyó en els estadis finals, el citoplasma perdrà la seua basofília i cada vegada acumularà més granulació atzuròfila.

Els monoblastos tenen un diàmetre d'entre 15 i 25 µm i un nucli gran redó amb quatre o cinc nuclèols. El citoplasma basòfil conté enzims que fan que se'ls puga identificar per ser esterasa positiu.

El monoblast es divideix per donar lloc al promonòcit, que és una mica menor i té una elevada relació nucli/citoplasma. En el nucli presenta irregularitats i s'observen un o dos nuclèols amb cromatina semicondensada. El citoplasma basòfil pot o no tenir granulació atzuròfila. Aquestes cèl·lules maduren per donar lloc als monòcits.

Els monòcits tenen un citoplasma blau plomís amb vacúols i granulació atzuròfila fina propera al nucli, que pot ser ovalat o en forma de ferradura sense nuclèols. Constitueixen aproximadament el 3% de la fracció forme i tenen un diàmetre d'entre 14 i 20 µm, pel que són les cèl·lules més grans de la sang. Poden presentar pseudopodis.

Quan els monòcits passen als teixits i s'especialitzen per formar part d'ells se'ls coneix com a histiòcits i adquireixen nomenclatura en funció del teixit que ocupen, com les cèl·lules de la micròglia del sistema nerviós central, les cèl·lules sinusoidals dels ganglis limfàtics, les cèl·lules de Küpffer del fetge, els osteoclastos dels ossos, les cèl·lules de Langerhans de l'epidermis, les plaques de Peyer de l'intestí, els macròfags alveolars dels pulmons, els de la melsa i els macròfags  medul·lars de la medul·la òssia. Quan els histiòcits o monòcits es troben amb partícules estranyes a l'organisme, les fagociten formant un fagosoma o vesícula intracel·lular que conté el material fagocitat, se'ls coneix llavors com macròfags.

L'hematopoesi: els limfòcits

Limfocitopoesi

La limfocitopoesi o limfopoesi és el conjunt de processos que condueixen a la formació dels limfòcits, que constitueixen entre el 20 i el 45% dels leucòcits en sang perifèrica. Si bé la limfopoesi sempre comença en la medul·la òssia, formes encara immadures ixen a la sang perifèrica, on comencen una recirculació contínua des de la sang perifèrica cap als òrgans limfoides secundaris i viceversa. Durant tota la seua vida (des de mesos fins a anys) continuaran madurant i modificant-se per poder exercir la seua funció immunitària.

La regulació de la limfopoesi està dirigida per cèl·lules de la resposta immune que l'estimulen mitjançant la secreció d'interleucina 3 en els estadis precoços i de les interleucines 4,5 i 1 en etapes posteriors.

Encara s'està dilucidant la diferenciació dels limfòcits i habitualment apareixen noves dades que mostren una enorme complexitat ontogènica a causa principalment de la plasticitat de les cèl·lules per canviar l'adreça de la seua maduració. A més els estadis intermedis no són morfològicament indistingibles i s'utilitzen les molècules de les seues membranes per identificar-los per immunoassaig i/o citometria de flux. Tractarem l'esquema general establit, si bé cal tenir en compte que aquest no és definitiu.

La cèl·lula precursora de la sèrie limfoide és la CFU-L, que es divideix per donar lloc a CFU-T, o unitat formadora de colònies de limfòcits T (LT), o bé a CFU-B o unitat formadora de colònies de limfòcits B (LB).

La forma immadura de LT o pre-T o protimòcit, eixirà de la medul·la òssia per dirigir-se per la sang perifèrica al tim, on acabarà la seua diferenciació. Una vegada madure el LT es coneix com a LTnaive fins que entra en contacte amb l'antigen, el qual el modifica a LT-immunoblast. Aquest es divideix per donar LT efectors o activats.

Existeixen diversos tipus de LT. Els que expressen en la seua membrana CD4, coneguts com LT4, representen el 50% de la població de LT i al seu torn poden ser LTh o LTs. Els LTh o limfòcits helper o activadors, activen la producció d'hormones que manen els senyals a les cèl·lules. Els LTs o supressors suprimeixen la producció de les hormones dels LTh, per modular la resposta immunològica.

D'altra banda tenim LT que expressen en la seua membrana CD8, representen el 25% de la població de LT i es coneixen com LTc o citotòxics. 

Un altre tipus de limfòcits del qual no es coneix molt bé el seu origen, encara que alguns ho situen en la línia dels LT, són les cèl·lules assassines o NK (Natural Killer). Tenen una activitat citotòxica que provoca la lisi cel·lular de forma espontània. A la sang perifèrica mostren l'aspecte de Limfòcits Grans Granulars, que mesuren de 12 a 16 µm de diàmetre, tenen un nucli redó o dentat i un citoplasma bastant abundant blau clar, amb alguna granulació atzuròfila ben definida.

La forma més immadura de LB és el pre-proB, quin madura a cèl·lula proB per l'expressió de membrana del receptor de cèl·lules B (BCR). Aquesta continua madurant a LB immadur i per fi, a LB madur. Els LB representen del 10 al 30% dels limfòcits. Ixen de la sang perifèrica per activar-se mitjançant el contacte amb l'antigen que els desenvolupa a LB-immunoblasts. Aquests es transformen en cèl·lules plasmàtiques que tornen a la medul·la òssia per produir anticossos específics contra l'antigen que els vaig activar. Alguns d'ells evolucionen a cèl·lules de memòria.

A més dels Limfòcits Grans Granulars (LGG), en sang perifèrica trobem altres Limfòcits Petits (LP) que mesuren de 7 a 10 µm de diàmetre, el nucli és arredonit i la seua cromatina densa i homogènia. Tenen un citoplasma escàs i llis.

L'HEMOSTÀSIA

He considerat molt més divertit fer-vos arribar aquests coneixements amb un bonic Prezi, i d'aquesta manera animar-vos que utilitzeu aquesta ferramenta.

L'hematopoesi

L'hematopoesi és el conjunt de processos pels qual es formen les diferents cèl·lules sanguines a partir de les seues cèl·lules progenitores. Les cèl·lules sanguínies realitzen funcions essencials i posseeixen una vida mitjana limitada però la seua concentració en sang ha de ser constant dins dels límits fisiològics, pel que es necessita una constant reposició.

Totes les cèl·lules sanguines procedeixen de l'hematocitoblast o cèl·lula mare pluripotent o Stem Cell o CFU-LM, que significa Unitat Formadora de Colònies Limfoide i Mieloide. Aquestes estan situades en el compartiment germinal de la medul·la òssia roja, es divideixen per mitosi per al seu automanteniment i son pluripotnts. Quan reben la regulació especifica maduren cap als diferents tipus cel·lulars.

Esquema de l'Hematopoesi

Mapa Conceptual de la Classificació de les Anèmies

Us incruste un mapa conceptual de la classificació de les anèmies. Punxant damunt podeu moure-vos per ell i ampliar cadascun dels quadres per a poder llegir-ho bé. Encara que és un tema molt complex, us anime a veure'l com una classificació lògica, i açò és precisament el que he intentat aconseguir presentant-vos-les amb estructura de mapa conceptual. També us deixe l'enllaç perquè he afegit alguns comentaris que no podeu veure des d'ací. Doneu-li una ullada!

 

Saturació d'Hb i índexs eritrocitaris

Us he penjat en Documents un full de càlcul on podeu veure com és la corba de dissociació de l'Hb. A més, teniu una altra fulla al mateix document (Índexs eritrocitaris), on podeu aprendre com obtenir els índexs eritrocitaris, jugar amb els valors per veure com influeixen i intentar respondre als següents "supostos". Com el document no es pot editar per evitar que es desbarate durant la seua utilització, us recomane que feu una còpia al vostre Drive i treballeu en aquesta.

Supost 1:

Una mostra té un hematòcrit del 44% i un recompte d'hematies de 6,5 milions GR/mm³ de sang. Calcula els índexs eritrocitaris que et permeten les dates. Quina patologia pot explicar els resultats?

Supost 2:

Per tal d'assegurar el diagnòstic has analitzat la Hb total de la mostra del Supost 1, que ha resultat de 10 g/dl. Calcula els nous índexs eritrocitaris que et permeten ara les dates. Es confirma el teu diagnòstic?

Supost 3:

Una mostra té una Hb de 150 g/l i un recompte de 8 milions GR/mm³ de sang. Calcula els índexs eritrocitaris que et permeten les dates. Quina patologia pot explicar els resultats?

Supost 4:

Un informe de laboratori indica que el nombre d'hematies d'un home de 43 anys, és de 3,92 milions/mm³, la seua Hb és de 12,1 g/dl i el seu hematòcrit de 37,1%. Calcula els índexs eritrocitaris. Es pot afirmar que té algun tipus d'anèmia. Es valora el VCM de tres mostres consecutives d'aquest pacient, i obtenim els valors 82, 79 i 85 fl respectivament. Calcula l'amplitud de la distribució eritrocitària i interpreta el resultat.

Homeostasi de l'eritròcit

Abans de deixar el document de la Unitat Didàctica dels eritròcits al Drive, us avance aquest pòster perquè us situeu al tema.

Pòster modificat a partir de: FisiologiaEmoglobina.jpg: Peter Forster, v. Varenna 75, CH-6600 Locarno User:Peter Forster mailto:pforster@nikko.ch http://www.pforster.ch 1GZX_Haemoglobin.png:Zephyris at en.wikipedia SEM_blood_cells.jpg: Bruce Wetzel (photographer). Harry Schaefer (photographer) derivative work: Neotex555 (talk), solicitado por Rjgalindo [CC BY-SA 3.0 (https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], from Wikimedia Commons

Unitat Didàctica 1.2: El Sistema Limfàtic

El sistema limfàtic és un sistema de circulació paral·lel a la circulació sanguínia.

El líquid que discorre per ell és la limfa. La limfa és un líquid incolor derivat de la sang, i per tant molt aproximat en la seua composició, amb l'excepció que té una menor concentració de proteïnes, una major concentració de glòbuls blancs i no té glòbuls rojos ni plaquetes.

El sistema limfàtic constitueix la via de retorn de la limfa al cor, és a dir que solament té venes i capil·lars, no té artèries. Les seues funcions són: la defensa contra infeccions, perquè és el mitjà on els limfòcits entren en contacte amb els bacteris i les partícules estranyes, la forma en què el líquid intersticial torna al sistema circulatori, a més facilita l'absorció de greixos.

El sistema limfàtic està format pels vasos limfàtics, els ganglis limfàtics i la limfa. Els diferents teixits de tots els òrgans estan banyats per una xarxa de capil·lars limfàtics tancats per un dels seus extrems. Aquests capil·lars es van unint formant vasos de major calibre cada vegada, fins a arribar a les venes limfàtiques, que presenten vàlvules aproximadament iguals a les de les venes sanguines. Els vasos limfàtics del costat dret superior, és a dir de cap, coll i braç dret, es reuneixen en la gran vena limfàtica, que desemboca en la vena subclàvia dreta. Els vasos limfàtics de la resta del cos es reuneixen en el canal limfàtic toràcic, que arriba a la vena subclàvia esquerra. Ambdues venes subclàvies entren a la vena cava superior, que retorna el líquid al torrent circulatori sanguini.

Els ganglis limfàtics són formacions ovalades o arredonides situades en el trajecte dels vasos limfàtics, on conflueixen varis d'ells. En ells es troben els limfòcits, que reaccionen amb els antígens que existisquen en la limfa. Els vasos que entren en un gangli limfàtic es coneixen com a vasos aferents i el vas que ix d'ell, de major calibre que els aferents, com a vas eferent. Els limfòcits són les cèl·lules principals de la limfa. Estan en un procés continu de recirculació de sang perifèrica a ganglis limfàtics i la resta d'òrgans limfoides secundaris. Es desenvolupen al tim i la medul·la òssia, que són els òrgans limfoides primaris, i migren cap als òrgans limfoides secundaris o perifèrics, on reconeixen els antígens. Els òrgans limfoides secundaris són la melsa, els nòduls limfàtics o ganglis, els teixits adenoides, les amígdales, l'apèndix i les plaques de Peyer de l'intestí prim.

Imatge de: Blausen.com staff (2014). "Medical gallery of Blausen Medical 2014". WikiJournal of Medicine 1 (2). DOI:10.15347/wjm/2014.010. ISSN 2002-4436. (Own work) [CC BY 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by/3.0)], via Wikimedia Commons

Unitat Didàctica 1.1: El Sistema Circulatori II

La circulació sanguínia

La circulació sanguínia suposa el moviment de la massa sanguínia a partir del cor, per distribuir-se per tot l'organisme a través d'artèries, capil·lars i venes, després del que retorna novament al cor.

La circulació major o general: s'inicia en el ventricle esquerre en contraure's el cor. Expulsa una quantitat de sang que travessa la vàlvula aòrtica i passa a l'artèria aorta i els seus col·laterals (ramificacions de l'aorta), de manera que es distribueix per tot l'organisme: l'artèria aorta toràcica es ramifica en les artèries coronàries, el tronc braquiocefàlic (amb la subclàvia dreta i la caròtide dreta), la caròtide esquerra, la subclàvia esquerra i les artèries intercostals.

L'aorta abdominal es ramifica en el tronc celíac, que pel seu costat es deriva a l'artèria hepàtica, l'artèria gàstrica i l'artèria esplènica, i en les artèries mesentèriques superior i inferior, les renals i les ilíaques.

Gràcies a l'impuls cardíac arriba a les àrees capil·lars, on es realitza l'intercanvi gasós i de nutrients i s'arrepleguen dels teixits els elements de deixalla i l'anhídrid carbònic.

A partir d'ací la sang inicia la tornada venosa i dels capil·lars passa a les vènules, que van augmentant de grandària fins a convertir-se en els grans col·lectors que són les venes caves superior i inferior.

Les venes ilíaques parteixen dels membres inferiors i s'uneixen en l'abdomen formant la cava inferior, que arreplega totes les venes dels diferents òrgans: renyons, mesenteri, etc.

El sistema portal és l'encarregat d'arreplegar la sang de la digestió, després del seu tractament en el fetge, la vena suprahepàtica aboca la sang a la cava inferior, que travessa el diafragma i posteriorment ascendeix fins a retornar al cor per l'aurícula dreta.

Per la seua banda la sang dels membres superiors i el cap és arreplegada per la vena cava superior que retornarà la sang també a l'aurícula dreta.

Circulació menor o pulmonar: aquesta circulació s'inicia en el ventricle dret on es troba la sang venosa que ha rebut de l'aurícula dreta. Ix a l'artèria pulmonar, l'única artèria que porta sang no oxigenada o venosa, travessant la vàlvula pulmonar gràcies a la contracció del ventricle i arriba als pulmons. En els capil·lars alveolars dels pulmons es produeix l'intercanvi gasós desprenent-se el CO₂ i arreplegant-se l'oxigen. D'aquesta manera, la sang passa de venosa a arterial i les quatre venes pulmonars, les úniques venes amb sang oxigenada, la retornen a l'aurícula esquerra completant el circuit.

Fisiologia del cicle cardíac:

Creació de l'impuls: a més de tots els teixits estudiats fins ara el cor posseeix un altre encarregat de crear impulsos elèctrics i conduir-los per tot el territori cardíac, que es denomina teixit nodal. És un teixit de cèl·lules especialitzades amb capacitat autònoma de moviment, que contagien a la resta de cèl·lules perquè el cor puga bategar. Consisteix en un grup de cèl·lules molt especialitzades localitzades en l'aurícula dreta. Es compon de dos nòduls diferents. El nòdul sinusal crea un impuls que una vegada produït és transmés d'una cèl·lula a una altra en totes les direccions al llarg de les aurícules, fins a arribar a la part inferior d'elles. Ací es troba el nòdul auriculoventricular, que arreplega l'impuls i ho transmet per l'envà ventricular per mitjà del Fascicle d'Hiss i les seues branques, per repartir-ho pels ventricles on de nou es transmet per la Xarxa de Purkinje.

Una vegada creat l'impuls el cor es contrau d'una forma regular i rítmica amb una freqüència en l'adult de 60 a 80 vegades per minut com a terme mitjà i en els xiquets major com més xicotets siguen (en els nounats arriba als 120 batecs per minut). Aquesta freqüència coneguda com el pols cardíac, està sotmesa a diferents variacions per l'exercici, les emocions, la temperatura corporal, l'edat i certes malalties i alteracions patològiques.

Una vegada la sang buidada per les grans venes s'arreplega a les aurícules (a l'aurícula dreta per la vena cava superior i inferior i a l'aurícula esquerra per les quatre venes pulmonars), una ona de contracció provoca l'obertura de les vàlvules auriculoventriculars (la tricúspide i la mitral) de manera que la sang auricular es buida en els seus respectius ventricles. Quan els ventricles estan plens es tanquen auriculoventriculars. Quasi simultàniament una nova contracció obri les vàlvules semilunars (la pulmonar i l'aòrtica) deixant passar la sang a la circulació pulmonar i general respectivament. Al moviment de contracció cardíac se li denomina sístole i a la relaxació diàstole i gràcies a ells s'aconsegueix, d'una banda mantenir la circulació perquè la sang fluïsca i arribe als òrgans i teixits, i d'altra banda fer variar el volum i distribució de la sang circulant segons les necessitats dels òrgans i teixits.

Imatge de LadyofHats, Mariana Ruiz Villarreal [Public domain], via Wikimedia Commons

Unitat Didàctica 1.1: El Sistema Circulatori I

La funció bàsica del sistema cardiovascular és la de conduir cap als teixits l'oxigen i altres substàncies nutritives, eliminar els productes residuals i transportar substàncies tals com les hormones des d'una part a una altra del nostre organisme.

Perquè totes aquestes funcions siguen dutes a terme d'una manera adequada, és necessari que el cor bombe ben la sang, les artèries la distribuïsquen, els capil·lars faciliten l'intercanvi dels materials entre la sang i els teixits i les venes arrepleguen la sang i altres substàncies i les retornen al cor.

Anatomia del cor

El cor està situat en el tòrax, entre els pulmons, descansant sobre el diafragma (el múscul subpulmonar per a la funció respiratòria), amb l'estèrnum per davant i la columna dorsal per darrere.

És un òrgan muscular (miocardi) de forma cònica amb la base cap amunt i a la dreta i el vèrtex cap avall i a l'esquerra.

Internament està dividit en quatre parts (5): aurícula dreta (6), aurícula esquerra (7), ventricle dret (8) i ventricle esquerre (9).

Les aurícules estan dividides entre si per l'envà interauricular i els ventricles per l'envà interventricular. Al mateix temps, cada aurícula està comunicada amb el seu ventricle a través de l'orifici auriculoventricular, que en la part dreta posseeix la vàlvula tricúspide (14) i en l'esquerra la vàlvula mitral (11). Quan existeix algun problema en alguna d'aquestes vàlvules se li coneix amb el nom de bufit cardiovascular.

Les vàlvules cardíaques (10) estan formades per dues o tres valves, de manera que quan es tanquen eviten el reflux de sang a la càmera que s'ha buidat.

La paret cardíaca té tres capes:

L'endocardi (1) és la més interna i està formada per teixit endotelial que recobreix la paret interna de la capa mitjana, el miocardi (2).

Aquesta capa mitjana és la més gruixuda i està formada per teixit muscular estriat. Entra a l'interior de les cavitats per mitjà dels músculs papil·lars.

La capa més externa és el pericardi (3+4), és de caràcter fibrós i embolica el cor i les eixides dels vasos. La seua funció és de protecció i per aqueixa raó posseeix al seu torn dues capes: el pericardi serós o intern (3), que recobreix íntimament el miocardi, i el pericardi fibrós o extern (4), que fixa als grans vasos, el diafragma i altres estructures que envolten el cor. Entre tots dos es troba la cavitat pericardíaca, on trobem el líquid pericardíac, que impedeix la fricció entre ambdues capes pel moviment.

Els vasos: artèries i venes

Les artèries són els vasos que porten la sang del cor als capil·lars. Ixen dels ventricles, amb els quals es comuniquen per mitjà de les vàlvules semilunars: l'aòrtica (12) i la pulmonar (13). Les artèries es reparteixen per tot el cos situant-se en la part més profunda de les zones que recorren. Es caracteritzen per ser uns conductes elàstics i contràctils. Les seues parets consten de tres capes: la túnica externa o adventícia de naturalesa fibrosa, amb fibres elàstiques. La túnica mitjana o elàstica, composta de teixit muscular elàstic que permet la constricció i relaxació de l'artèria (amb l'edat s'endureixen i perden elasticitat per dipòsits de colesterol, calci...); i la túnica interna o endotelial, que recobreix la llum arterial.

Quan les artèries van disminuint de grandària es denominen arterioles, es distingeixen per posseir més teixit muscular i menys elàstic i desemboquen als capil·lars. Distingim dues artèries importants: l'artèria aorta (15), que és la de major calibre, ix del ventricle esquerre, puja per l'envà i va per darrere del cor cap avall després de ramificar-se per irrigar les extremitats superiors i el cap. L'artèria pulmonar (16), ix del ventricle dret i es ramifica en dos per irrigar a tots dos pulmons. Podem destacar les artèries coronàries, l'artèria caròtide que irriga al cap, les artèries subclàvies que es dirigeixen a les extremitats superiors, l'artèria hepàtica, les artèries renals...

Les venes són vasos que arrepleguen la sang dels capil·lars dels diferents òrgans per retornar-la al cor, que la impulsa als pulmons per a la seua oxigenació i la posa de nou en circulació.

Les venes més xicotetes i per tant més pròximes als capil·lars, es denominen vènules i són de xicotet calibre. Progressivament, al contrari que les artèries, segons van acostant-se al cor van augmentant el calibre.

La seua paret té la mateixa estructura que l'artèria però és menys important la seua capa muscular i a més posseeixen xicotetes vàlvules que impedeixen la reculada de la sang. El seu nombre és el doble que el d'artèries, ja que existeixen dues venes per cada artèria. Distingim dos sistemes venosos importants: el sistema perifèric, que arreplega la sang de tot el cos per portar-la al cor i acaba en les dues venes caves (superior (18) e inferior (19)); i el sistema pulmonar, que arreplega la sang oxigenada del pulmó i la porta al cor (17). Aquesta és l'única excepció a la funció dels vasos, perquè és l'única vena que transporta sang oxigenada.

Els capil·lars formen una densa xarxa que travessa tot el cos. Són conductes molt fins, microscòpics, que fan de pont entre les arterioles i les vènules. L'estructura de la seua paret és molt simple, ja que està formada per una sola capa de cèl·lules endotelials. La seua funció és molt important, perquè permeten el pas de l'oxigen i dels nutrients des de la sang cap als teixits i arrepleguen d'ells els productes de deixalla i el CO₂. El desenvolupament de la xarxa capil·lar depén de l'activitat funcional de cada òrgan, com més activitat major serà la seua concentració de capil·lars.

Imatge de: Jordi March i Nogué [1] (Own work) [CC BY-SA 3.0 https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0) or GFDL (http://www.gnu.org/copyleft/fdl.html)], via Wikimedia Commons

Vocabulari Tema 1

Perquè us aneu familiaritzant amb el Tema 1, mentrestant acabe de preparar l'entrada i els vídeos, us he penjat en Documents un llistat de vocabulari relacionat. Aquest és un document obert per a la vostra cooperació. Us convide a ficar tots aquells conceptes que encara no hi són i que cregueu interessants, complementaris o importants pel tema proposat. Podeu descarregar-lo quan vulgueu o utilitzar-lo en línia.

L'hematologia és moda! Com podeu ver tenim notícies al nostre entorn quasi cada setmana d'avanços en el coneixement de les patologies hematològiques. Us adreçaré totes les que encontre perquè pugueu llegir-las. Us convide que compartiu totes les dubtes que us surten, amb molt de gust intentaré resoldre'ls.

Descobreixen noves funcions d'una proteïna clau per a la leucèmia