La circulació sanguínia
La circulació sanguínia suposa el moviment de la massa sanguínia a partir del cor, per distribuir-se per tot l'organisme a través d'artèries, capil·lars i venes, després del que retorna novament al cor.
La circulació major o general: s'inicia en el ventricle esquerre en contraure's el cor. Expulsa una quantitat de sang que travessa la vàlvula aòrtica i passa a l'artèria aorta i els seus col·laterals (ramificacions de l'aorta), de manera que es distribueix per tot l'organisme: l'artèria aorta toràcica es ramifica en les artèries coronàries, el tronc braquiocefàlic (amb la subclàvia dreta i la caròtide dreta), la caròtide esquerra, la subclàvia esquerra i les artèries intercostals.
L'aorta abdominal es ramifica en el tronc celíac, que pel seu costat es deriva a l'artèria hepàtica, l'artèria gàstrica i l'artèria esplènica, i en les artèries mesentèriques superior i inferior, les renals i les ilíaques.
Gràcies a l'impuls cardíac arriba a les àrees capil·lars, on es realitza l'intercanvi gasós i de nutrients i s'arrepleguen dels teixits els elements de deixalla i l'anhídrid carbònic.
A partir d'ací la sang inicia la tornada venosa i dels capil·lars passa a les vènules, que van augmentant de grandària fins a convertir-se en els grans col·lectors que són les venes caves superior i inferior.
Les venes ilíaques parteixen dels membres inferiors i s'uneixen en l'abdomen formant la cava inferior, que arreplega totes les venes dels diferents òrgans: renyons, mesenteri, etc.
El sistema portal és l'encarregat d'arreplegar la sang de la digestió, després del seu tractament en el fetge, la vena suprahepàtica aboca la sang a la cava inferior, que travessa el diafragma i posteriorment ascendeix fins a retornar al cor per l'aurícula dreta.
Per la seua banda la sang dels membres superiors i el cap és arreplegada per la vena cava superior que retornarà la sang també a l'aurícula dreta.
Circulació menor o pulmonar: aquesta circulació s'inicia en el ventricle dret on es troba la sang venosa que ha rebut de l'aurícula dreta. Ix a l'artèria pulmonar, l'única artèria que porta sang no oxigenada o venosa, travessant la vàlvula pulmonar gràcies a la contracció del ventricle i arriba als pulmons. En els capil·lars alveolars dels pulmons es produeix l'intercanvi gasós desprenent-se el CO₂ i arreplegant-se l'oxigen. D'aquesta manera, la sang passa de venosa a arterial i les quatre venes pulmonars, les úniques venes amb sang oxigenada, la retornen a l'aurícula esquerra completant el circuit.
Fisiologia del cicle cardíac:
Creació de l'impuls: a més de tots els teixits estudiats fins ara el cor posseeix un altre encarregat de crear impulsos elèctrics i conduir-los per tot el territori cardíac, que es denomina teixit nodal. És un teixit de cèl·lules especialitzades amb capacitat autònoma de moviment, que contagien a la resta de cèl·lules perquè el cor puga bategar. Consisteix en un grup de cèl·lules molt especialitzades localitzades en l'aurícula dreta. Es compon de dos nòduls diferents. El nòdul sinusal crea un impuls que una vegada produït és transmés d'una cèl·lula a una altra en totes les direccions al llarg de les aurícules, fins a arribar a la part inferior d'elles. Ací es troba el nòdul auriculoventricular, que arreplega l'impuls i ho transmet per l'envà ventricular per mitjà del Fascicle d'Hiss i les seues branques, per repartir-ho pels ventricles on de nou es transmet per la Xarxa de Purkinje.
Una vegada creat l'impuls el cor es contrau d'una forma regular i rítmica amb una freqüència en l'adult de 60 a 80 vegades per minut com a terme mitjà i en els xiquets major com més xicotets siguen (en els nounats arriba als 120 batecs per minut). Aquesta freqüència coneguda com el pols cardíac, està sotmesa a diferents variacions per l'exercici, les emocions, la temperatura corporal, l'edat i certes malalties i alteracions patològiques.
Una vegada la sang buidada per les grans venes s'arreplega a les aurícules (a l'aurícula dreta per la vena cava superior i inferior i a l'aurícula esquerra per les quatre venes pulmonars), una ona de contracció provoca l'obertura de les vàlvules auriculoventriculars (la tricúspide i la mitral) de manera que la sang auricular es buida en els seus respectius ventricles. Quan els ventricles estan plens es tanquen auriculoventriculars. Quasi simultàniament una nova contracció obri les vàlvules semilunars (la pulmonar i l'aòrtica) deixant passar la sang a la circulació pulmonar i general respectivament. Al moviment de contracció cardíac se li denomina sístole i a la relaxació diàstole i gràcies a ells s'aconsegueix, d'una banda mantenir la circulació perquè la sang fluïsca i arribe als òrgans i teixits, i d'altra banda fer variar el volum i distribució de la sang circulant segons les necessitats dels òrgans i teixits.
Imatge de LadyofHats, Mariana Ruiz Villarreal [Public domain], via Wikimedia Commons
